Què esperar del 3r discurs de l’State of the Union #SOTU del President Obama d’aquesta matinada?

El discurs que comença a dibuixar les seves línies mestres a la tornada de les vacances de l’estiu obre l’any electoral. Discurs que buscarà l’equilibri en el governant i -l’altre cop- candidat.

1. Dos fronts republicans oberts:

- Un Congrés de clara majoria republicana, que ha posat al president contra les cordes amb les negociacions pressupostàries i en les discussions sobre la reducció del dèficit, però amb una popularitat que no supera el 15%. La del president se situa sobre els 40 alts.

- Els precandidats republicans, que d’ençà del maig de l’any passat corren la seva marató particular -maldient 24/7 el nom del president- per ser l’escollit per unir el GOP i enfrontar-se al president en pocs mesos.

Les liasons entre la cúpula republicana del Congrés, l’RNC i les diferents campanyes no funcionen. Els interessos particulars passen per sobre de complicar políticament la legislatura al president.

2. Una situació econòmica que no acaba d’arrencar. El “it’s the economy, studpid” més vigent que mai. L’atur ha començat a baixar. Però la sensació continua sent que les classes mitjanes continuen en perill i son els que paguen els plats trencats dels excessos de Wall Street.

Per tant la reducció del dèficit, la recent -històrica- anunciada retallada del DOD i les negociacions sobre el nou codi fiscal i el proper pressupost seran menció obligada al discurs.

Aquesta nit el president no cantarà. En canvi hi haurà un missatge -electoral- important a les grans fortunes, als grans poders financers. Un missatge que espera amb ganes el moviment #OWS. Més encara quan el Tea Party està en procés de

3. Mirada exterior obligada:- Iraq-Iran-Afghanistan-Bin Laden. Reconeixement a la tasca de les forces armades.

4. Missatge a les bases desmobilitazades durant aquest 3 anys de Govern: Joves, dones blanques amb estudis, llatins, medi-ambientalistes, activistes de drets humans…

No faltaran mencions a la Congressista Gabriel Giffords -pot ser també a Steve Jobs? En definitiva, un discurs que busca momentum electoral

Game on!

Follow @aleixcuberes

Aquest és l’enllaç de la versió on-line de l’article.

Un agraïment al Jesús Badenes i a l’equip del Diari.

Follow @aleixcuberes

Aquesta és la versió impresa:

Imatge de www.rtve.es

Carme Chacon ho tornarà a intentar. La seva és la carta de la renovació, la del món municipalista i la de les bases que lliurement es rebel·len contra l’apparatchik -tot emul·lant Josep Borrell.

Si fem una ullada al seu expedient ens podem fer una idea sobre el tipus de lideratge que representa i encarna.

Al seu favor hi ha:

• la lleialtat -valor poc corrent en la política d’avui- absoluta al primer ministre Zapatero. Convicció o oportunisme? La pregunta és molt interessant i gens maliciosa. Segurament hi ha espai i lògica per a les dues. Hagués arribat mai a la linea de sortida, sense ser la preferida/protegida de l’entorn monclovita?
•  ser Dona i ha sabut construir un relat personal en un entorn propi de testosterona masculina;
• haver estat l’objectiu de presa de la premsa més macho de Madrid, en la seva etapa com a ministra de la Guerra i guanyar-li la batalla;
• el seu entorn;
• si ara se li reconeix a Soraya Sáenz de Santamaría que acabada de ser Mare regnés la transició del nou Govern i sigui vital per a Mariano Rajoy, Chacón va ser la primera en donar exemple.

Al seu passiu:

• encara cueja la reacció a un periodista de la BBC quan era ministra de vivenda, durant una entrevista;
• Quan aquests dies es recorda la sobreprotecció del primer ministre Rajoy per part del seu entorn; el que altres donin la cara per ell, s’oblida que Carme Chacón ha estat la ministra més inaccessible, més protegida i més aïllada de tots els consells de ministres i en les diferents crisis dels darrers 7 anys i mig. Això de no donar la cara, amagar-se quan venen mal dades és #vellapolítica;
• La seva compareixença a Ferraz anunciant que abandonava la cursa per ser la candidata és tota una declaració d’intencions i del seu lideratge: cara de tristesa i plor, molt càlcul i poc coratge. Ara en canvi tot son somriures -teatrals;
• L’estil de la campanya del PSC del #20n: un únic fil argumental i discursiu: “la dreta és molt dolenta”, un spot electoral que va haver de retirar i la no compareixença a un debat electoral  el darrer dia de campanya.
• Ha de demostrar encara quin és el seu valor intel·lectual. Quins valors i quines idees defensa? Quina actualització proposa per al relat de la socialdemocràcia europea?
• Massa despatx i cotxe oficial. Poc trepitjar carrer poca proximitat. Desconnexió de la realitat.

És legítim, sa i necessari tenir l’aspiració de ser la nova Joan Prim, Estanislau Figueras o Francesc Pi i Margall. En necessitem com l’aigua i l’aire, però cal alguna cosa més per mereixe-ho i aconseguir-ho. Si Carme Chacón fos capaç de fer front a aquest passiu no tinc dubtes que estaria més aprop de fer-ho realitat.

Post relacionat: Per què Carme Chacón s’ha equivocat?

Follow @aleixcuberes

Segon discurs de Cap d’Any de la presidència d’Artur Mas. El president -enquestes a mida, amb la cuina “bona” i que no s’estripen per TV a banda- ha comprovat que aquell estil d’oposició del que feia bandera la legislatura passada no era del tot just ni realista.

El president està trist. No somriu. La situació és complicada. La Generalitat no té eines que permetin al País sortir d’aquesta realitat complexa ni d’aplicar receptes pròpies. Cal esperar que Europa i en menor mesura l’Estat espanyol facin moviment.

Què fer doncs davant aquesta situació de wait & see i quan la bandera del pacte fiscal s’ha d’anar guardant al calaix? Doncs exactament el tipus de discurs que va fer el president Mas. Mentre es continua buscant un nou relat per als 3 anys de legislatura.

Aquesta és la mirada particular del discurs que va publicar el diari ARA

En comparació amb el primer discurs de Cap d’Any del President Mas, les diferències amb el de fa uns dies -escenografia a banda- son importants. És aquest.

Un agraïment especial a  tot l’equip de l’@ARApolitica. Un plaer com sempre!

Follow @aleixcuberes

Foto: http://www.lamoncloa.gob.es/

Compareixença llampec -precipitada?- només per recitar els noms del primer govern Rajoy i intentar posar bona cara davant la incomoditat de respondre preguntes dels professionals de la informació.

Jorge Moragas, controlava des de la distancia curta tota l’escenografia i que res sortís del guió previst. Cada cop hi ha més pistes que el blindatge a que va sotmetre a l’ara primer ministre Rajoy els darrers mesos abans de les eleccions, durant la campanya electoral i d’ençà del #20n, continuarà ferreament. #sensepreguntesnohihacobertura? Això és #o-gov, #o-leadership i transparència? T

A la vegada la hipótesi d’allunyar el líder de les decisions més compromeses, contundents i difícils, sembla agafar cada cop més força. Altres assumiran el cost i absorviran el desgast.

Del primer Govern Rajoy es desprenen tres jerarquies en el Consell de Ministres: un primer ministre protegit per primeres espases, ningú li farà ombra i sense generar distorsions amb les families i l’aparell del partit.

1. Soraya, Gallardón i Mato: la guàrdia pretoriana i el pinyol.

• Soraya: lleial, compromesa, pencaire i versàtil. Tallafocs. Cridarà a l’ordre. Poderosa. Tant pot ser el fuet castigador o la gregària del líder en les etapes més compromeses d’alta muntanya.
• Gallardón: el successor i aspirant solvent. El yan del lideratge del primer ministre (ying): dona la cara, coratjós, valent. No ho tindrà mai més fàcil que ara. Justicia és una cartera neutra. Serà un dels salvavides de Rajoy.
• Mato: vincle i continuïtat amb l’aznarisme. Fidel.

Tenen futur i llarg recorregut a l’alça en els successius governs Rajoy si no hi ha sorpreses.

2. Guindos, García Margallo, Wert i Morenés: els tecnócrates. Més enllà de la vida política son persones que assumeixen el seu compromís personal al

• Guindos: el Larry Summers espanyol que ha rebut el placet de tot l’establishment financer. Després de Soraya és la segona figura més influent de l’executiu. La veu del primer ministre Rajoy quan hagi de pactar economia amb Merkozy.
• García Margallo: Els ulls del president al món. Europa ocuparà la seva agenda. Sense oblidar el Pròxim Orient, els Estast Units i l’Amèrica Llatina: Cuba, el món àrab i Israel a la llista de la carpeta ministerial.
• Wert i Morenés: grans coneixedors de cuines. Persones que es mouen amb comoditat lluny dels focus i que saben de resultats i com fer la feina. Neutres: el seu gran valor. No generen animadversió per ser persones de tercera fila. El seu recorregut serà limitat. No generaran enreneu alhora del recanvi.

3. Montoro, Pastor, Arias Cañete, Fernández Díaz, Soria i Bañez: la linia més propera a l’aparell i les families del partit.

• Montoro. De les glòries més significades de l’etapa aznarista. L’encarregat de les retallades i d’absorvir tota la pressió i el malestar ciutadà que en cap cas han d’arribar a la Moncloa.
• Pastor. És un simbol. El premi a ser-hi a les madures, però sobretot a les verdes. Després de Soraya, la més fidel. Per fer un paral·lelisme: és l’Elena Salgado d’en Rubalcaba. Morirà per Rajoy si fa falta.
• Arias Cañete. Sobrevivent nat. Malgrat ser la icona pública més vinculada a les crisis de l’aznarisme, ha sabut actualitzar el seu amor a la causa i al nou lider. Un altre gest, sumat al del nomenament del president del Congrés, a una generació i a un temps passat.
• Fernández Díaz. La quota religiosa. El seu pas pel Consell de Ministres serà limitat en el temps. Després una destinació diplomàtica li pagarà la fidelitat i el servei a la causa. Passi el que passi, en Fernández Díaz sempre hi era. No s’ha mogut des de la transició.
• Soria y Bañez: personalitats neutres i comodines; ben vistes pel partit; de formes suaus que en funció de la seva gestió poden tenir recorregut o bé poden passar desapercebuts – fet que en política també és una virtud.

En resum un govern pensat:

- per a un lider que no serà qüestionat per ningú;

- amb una mitjana d’edat avançada;

- que garanteix equilibris interns i gestos amb el passat aznarista;

- que no inclou ni fitxatges independents a l’estil “govern dels millors”, ni de Pimentels ni de personalitats que puguin ser ben vistes per l’esquerra;

- que intenta suplir la manca de paritat amb una macro vicepresidència a la mida de Soraya;

- amb una banqueta de suplents de luxe com els Nadal, Ayllón i la seva generació;

- que no inclou enemics i els deixa via lliure per conspirar;

- que ha tallat d’arrel possibles distorsions futures -González Pons.

Caldrà estar amatents als nomenaments de la poderosa Secretaria d’Estat de Comunicació, els cuiners i fontaners de Moncloa i les segones línies dels diferents ministeris, que permetran la visualització del tancament del cercle de poder popular.

Foto: http://www.lamoncloa.gob.es/

Follow @aleixcuberes

Aquesta és la mirada que va publicar el Diari ARA:

També una mirada a les intervencions de diferents portaveus parlamentaris. L’agraïment més sincer a tot l’equip de l’ARApolítica.

Follow @aleixcuberes

La Xa legislatura espanyola ha començat a rodar. Al Madrid més oficial i bandwagon – veus i plomes enteses i reputades- a això de sobreprotegir i de fer inaccessibles un candidat, les seves idees i el seu programa; defugir els debats electorals i llegir en el cara a cara, en diuen fer una campanya electoral exitoses. Els grans consultors nord-americans ja estan reservant avions per conèixer de prop aquest fenòmen que revolucionarà la història de les campanyes electorals. Mode ironia off.

Seria injust no reconèixer que hi ha hagut un desplaçament d’estil i gestos encaminats a fer Mariano Rajoy presidenciable i trencar amb el seu expedient parlamentari dels darres 7 anys i mig. Per això extranya el posicionament del PP vers el grup parlamentari d’Amaiur. Torna el soroll?

Al debat d’investidura que comença demà:

- Mariano Rajoy, haurà de fer una posada en escena a la que no està acostumat. Després de dues legislatures pujant a la tribuna d’oradors com a líder de l’oposició amb la missió de rebatre, desgastar, tensionar i dividir, el Primer Ministre-electe haurà de fer esforços importants per allunyar-se de la seva reputació.

No està acostumat a liderar, a marcar el propi tempo i dur la iniciativa. Fins ara el seu estil sempre ha estat reactiu i amb un frame negatiu. Haurà de canviar l’olor de les seves intervencions al positiu. Les setmanes prèvies al #20n aquest canvi ja havia començat.

La idea és seguir la música del seu primer discurs de la nit electoral del #20n. To presidencial, inclusiu “todos”, institucional i molt respectuós -sense mirar a Euskadi?.

Si la data del 9 de maig de 2010 fou significativa per accelerar el final de cicle de Zapatero i el PSOE, el 19 de desembre de 2011, serà igualment important per a Rajoy i el PP: no només es tracta del seu inaugural. Si es confirmen les previsions serà una estrena marcada pels anuncis contundents a la ciutadania, al seu propi partit, a l’oposició, als líders europeus i als mercats: dèficit públic i atur seran les issues.

La urgència del moment i de la situació a de poder permetre dibuixar un escenari de recuperació, de confiança i autoestima.

Serà generós amb el seu successor?

En la manera com escenifiqui les decisions guanyarà credibilitat i rigor o no. Si les mesures son tan dures com s’intueixen, caldrà actuar com no s’ha fet mai abans:

En acabar la litúrgia de la investidura al Congrés, caldrà fer una compareixença pública a Moncloa i després de l’exposició inicial i més detall de les mesures, oberta a preguntes de tots els mitjans convocats. Objectiu: donar la cara i explicar amb detall la contundència de les mesures -mostrant respecte als votants i tractant les persones com adultes i així liderar el cicle de noticies.

Al dia següent anar a primera hora comparèixer a la TV pública – Desayunos TVE – i al migdia a una TV privada – Antena 3?- per explicar altre cop les mesures, i aprofundir la seva magnitud.

Acte seguit: el nomenament del nou govern per confirmar si Gallardons i Piqués conformen el seu onze titular ideal. Després del gest amb el passat i la vella guàrdia, nomenant els Presidents del Congrés i Senat -per què no una dona?- caldrà veure si hi ha mirada al futur.

- Alfredo Pérez Rubalcaba: Tornarà assumir la derrota del #20n i marcarà les línies vermelles que si es trepitgen mobilitzaran el carrer. El PSOE començarà a tapar les fugues de votants a l’abstenció i a l’esquerra del PSOE i també partits territorials. Apel·larà a l’esquerra útil.

Ajudarà Rubalcaba al nou primer ministre? El cor li demana una cosa i el cap una altra. La proximitat del Congrés del PSOE al febrer indica que no.

No tirarà la tovallola de la Secretaría General. Es veu capacitat per continuar. Carme Chacón no li representa una amenaça creible. Creu que l’administració de l’arquitectura i el disseny dels tempos que l’han situat a l’aparell no ha caducat.

El PSOE hauria de començar a pensar en la manera de desactivar i combatre la tensió i la crispació política, mediàtica i social que el PP instal·la cada cop que és oposició. Escapar-se d’aquesta pressió, i impedir que l’atenalli mediàticament és vital.

- Josep Antoni Duran i Lleida i CiU han guanyat a Catalunya per primer cop unes generals, malgrat obtenir el tercer millor resultat -en escons- de la federació. Amb un PSC en caiguda lliure, algú es pregunta si els resultats no haguessin d’haver estat millors.

És veritat que han frenat el creixement del PP a Catalunya. Però la victòria no és rotunda. Atenció a Barcelona, que malgrat la victòria del #22m, no ha estat consolidada.

Duran i Lleida -amb el president Mas- foren els únics líders que no van llegir el discurs la nit electoral del #20n. Va cridar solemnement que el #pactefiscal havia guanyat a Catalunya -obviar que no ho havia fet a Espanya, per majoria absoluta. No hi haurà pacte fiscal. S’haurà de guardar al calaix discretament. Admetre-ho -encara avui- no està al guió: demostraria que la política catalana dels darrers anys pivota sobre la ficció. Algun suggeriment com a cortina de fum?

La Catalunya oficial te ganes de tornar a demostrar seny i responsabilitat amb Espanya; amb la circumstància afegida que el PP és necessari a Catalunya per a la governabilitat; en canvi CiU no ho és a l’Estat.

- Cayo Lara: el dogma de la imatge i la paraula personalitzades. Si a finals de setmana anava a La Zarzuela amb la camisa per fora dels pantalons; feia un lleig a Gaspar LLamazares excloient-lo de la nova direcció del grup parlamentari i es queixava de la seva exclusió de la Mesa del Congrés amb arguments que el #15m no entèn; intentarà consolidar i fidelitzar els votants de l’esquerra sociològica descontents amb el PSOE.

- Amaiur vol tornar a fer política en majúscules. El “agradecido de estar con usted” reial i la foto amb el Primer Ministre sortint a l’escó i somrient, son tota una declaració d’intencions i la materialització del canvi de mentalitat, que ha agafat a més d’un amb el pas canviat.

No s’entèn que el PP, amb els pitjors resultats electorals del #20n a Euskadi, jugui a fer-li la campanya a Amaiur.

La seva missió: dotar-se de múscul i recorregut per preparar les eleccions basques de 2013 i donar credibilitat al moment històric. Pressionar el Govern Rajoy amb el diàleg.

Tindran el focus mediàtic de manera permanent al seu albir. Marcaran l’agenda.

- Josu Erkoreka: El PNV ha perdut l’exclusivitat de la seva franquícia com a “Grupo Vasco”. El pacte PSE-PP deixa de ser el seu advesari. Ara es diu Amaiur, i amenaça frontalment la seva hegemonia. Es materialitzarà un acostament al PP.

Erkoreka haurà d’emprar a fons la seva brillant oratòria per què el seu grup no quedi exclòs de l’atenció mediàtica.

- Rosa Díez: serà la diputada vedette i la #belenesteban de la Carrera de San Jerónimo d’aquesta legislatura. L’aposta estratègica d’UPyD passa per seduïr i fer cants de sirena hooligans a la intereconomia sociològica votant del PP. El joc ja ha començat amb la sol·licitud d’il·legalització d’Amaiur. Fi de la famosa equidistància teòrica entre PSOE i PP.

- Alfred Bosch i Esquerra: saben que amb la majoria absolutíssima del PP tenen molt poc marge per sortir a la foto. Amb aquestes coordenades algú podria pensar que l’estil Joan Tardà pot ser la resposta a aquest enrocament. Però seria un missatge en fals i al passat.

Bosch té l’oportunitat de donar impuls i consolidar el nou lideratge i la nova manera de fer del tandem que fa amb Oriol Junqueras trencant amb el passat. Es tractar de fer creïble un procés d’apertura del partit i de la seva percepció de rigor, solvència i de partit com eina i ús social.

Enviat per @aleixcuberes.

Follow @aleixcuberes

Malauradament un estil de periodisme de la millor tradició anglosaxona, desacomplexat, perspicaç, incisiu, socialment útil i que defugi el servilisme dòcil -que tant es porta al nostre País- és vist, encara avui,  com una rara habis per l’establishment censor.

Gràcies a un estil de periodisme fidel i digne, Mònica Terribas va fer suar la samarreta al President Mas. Tots els polítics haurien de tenir la seva entrevistadora-fuet particular. Entrevistes difícils, dures fins i tot, son el millor test que el periodisme ens pot servir per saber si el lideratge que hem votat i ens governa, està a l’alçada o no; si és valent o s’amaga; si dona la cara o fuig d’estudi; si entoma la crítica i en fa una oportunitat per explicar el seu missatge no …

Si l’estil periodístic valent fos imperant a tots els mitjans, ens estalviaríem de suportar les guerres absurdes de declaracions i contradeclaracions polítiques inútils que allunyen cada cop més la ciutadania del soroll de la política.

Per al nou lideratge polític el tracte preferencial de determinats professionals i mitjans; les entrevistes massatge i línies editorials bufons i complaents amb el poder, representen una cova fosca, on no fa fred, però on no es distingeix la mediocritat. Rajoys, Chacons i Durans perden oportunitats de gegant per mostrar-se com a referents sòlids quan no han d’afrontar un tercer grau periodístic.

En el pre-durant-post entrevista el gremi d’opinadors aparatchik han tornat a fer el ridícul. Cada cop els escolta menys gent -ni tant sols els seus. Ha sobtat però, comprovar com algú d’alta volada i amb futur recorregut s’hagi volgut tacar les mans amb aquest fang de bilis. Oblidava allò com de petit és el meu País; allò dels bons i els dolents; els meus i la resta; amb mi o contra meva…

Que amb l’anterior govern i amb l’actual es critiqui la figura d’un estil de fer periodisme, donar la raó i consolida a Mònica Terribas: la seva feina és bona i necessària. El poder encara busca aduladors; no s’ha donat que ja no és tant poder.

 
Follow @aleixcuberes