La Xa legislatura espanyola ha començat a rodar. Al Madrid més oficial i bandwagon – veus i plomes enteses i reputades- a això de sobreprotegir i de fer inaccessibles un candidat, les seves idees i el seu programa; defugir els debats electorals i llegir en el cara a cara, en diuen fer una campanya electoral exitoses. Els grans consultors nord-americans ja estan reservant avions per conèixer de prop aquest fenòmen que revolucionarà la història de les campanyes electorals. Mode ironia off.
Seria injust no reconèixer que hi ha hagut un desplaçament d’estil i gestos encaminats a fer Mariano Rajoy presidenciable i trencar amb el seu expedient parlamentari dels darres 7 anys i mig. Per això extranya el posicionament del PP vers el grup parlamentari d’Amaiur. Torna el soroll?
Al debat d’investidura que comença demà:
- Mariano Rajoy, haurà de fer una posada en escena a la que no està acostumat. Després de dues legislatures pujant a la tribuna d’oradors com a líder de l’oposició amb la missió de rebatre, desgastar, tensionar i dividir, el Primer Ministre-electe haurà de fer esforços importants per allunyar-se de la seva reputació.
No està acostumat a liderar, a marcar el propi tempo i dur la iniciativa. Fins ara el seu estil sempre ha estat reactiu i amb un frame negatiu. Haurà de canviar l’olor de les seves intervencions al positiu. Les setmanes prèvies al #20n aquest canvi ja havia començat.
La idea és seguir la música del seu primer discurs de la nit electoral del #20n. To presidencial, inclusiu “todos”, institucional i molt respectuós -sense mirar a Euskadi?.
Si la data del 9 de maig de 2010 fou significativa per accelerar el final de cicle de Zapatero i el PSOE, el 19 de desembre de 2011, serà igualment important per a Rajoy i el PP: no només es tracta del seu inaugural. Si es confirmen les previsions serà una estrena marcada pels anuncis contundents a la ciutadania, al seu propi partit, a l’oposició, als líders europeus i als mercats: dèficit públic i atur seran les issues.
La urgència del moment i de la situació a de poder permetre dibuixar un escenari de recuperació, de confiança i autoestima.
Serà generós amb el seu successor?
En la manera com escenifiqui les decisions guanyarà credibilitat i rigor o no. Si les mesures son tan dures com s’intueixen, caldrà actuar com no s’ha fet mai abans:
En acabar la litúrgia de la investidura al Congrés, caldrà fer una compareixença pública a Moncloa i després de l’exposició inicial i més detall de les mesures, oberta a preguntes de tots els mitjans convocats. Objectiu: donar la cara i explicar amb detall la contundència de les mesures -mostrant respecte als votants i tractant les persones com adultes i així liderar el cicle de noticies.
Al dia següent anar a primera hora comparèixer a la TV pública – Desayunos TVE – i al migdia a una TV privada – Antena 3?- per explicar altre cop les mesures, i aprofundir la seva magnitud.
Acte seguit: el nomenament del nou govern per confirmar si Gallardons i Piqués conformen el seu onze titular ideal. Després del gest amb el passat i la vella guàrdia, nomenant els Presidents del Congrés i Senat -per què no una dona?- caldrà veure si hi ha mirada al futur.
- Alfredo Pérez Rubalcaba: Tornarà assumir la derrota del #20n i marcarà les línies vermelles que si es trepitgen mobilitzaran el carrer. El PSOE començarà a tapar les fugues de votants a l’abstenció i a l’esquerra del PSOE i també partits territorials. Apel·larà a l’esquerra útil.
Ajudarà Rubalcaba al nou primer ministre? El cor li demana una cosa i el cap una altra. La proximitat del Congrés del PSOE al febrer indica que no.
No tirarà la tovallola de la Secretaría General. Es veu capacitat per continuar. Carme Chacón no li representa una amenaça creible. Creu que l’administració de l’arquitectura i el disseny dels tempos que l’han situat a l’aparell no ha caducat.
El PSOE hauria de començar a pensar en la manera de desactivar i combatre la tensió i la crispació política, mediàtica i social que el PP instal·la cada cop que és oposició. Escapar-se d’aquesta pressió, i impedir que l’atenalli mediàticament és vital.
- Josep Antoni Duran i Lleida i CiU han guanyat a Catalunya per primer cop unes generals, malgrat obtenir el tercer millor resultat -en escons- de la federació. Amb un PSC en caiguda lliure, algú es pregunta si els resultats no haguessin d’haver estat millors.
És veritat que han frenat el creixement del PP a Catalunya. Però la victòria no és rotunda. Atenció a Barcelona, que malgrat la victòria del #22m, no ha estat consolidada.
Duran i Lleida -amb el president Mas- foren els únics líders que no van llegir el discurs la nit electoral del #20n. Va cridar solemnement que el #pactefiscal havia guanyat a Catalunya -obviar que no ho havia fet a Espanya, per majoria absoluta. No hi haurà pacte fiscal. S’haurà de guardar al calaix discretament. Admetre-ho -encara avui- no està al guió: demostraria que la política catalana dels darrers anys pivota sobre la ficció. Algun suggeriment com a cortina de fum?
La Catalunya oficial te ganes de tornar a demostrar seny i responsabilitat amb Espanya; amb la circumstància afegida que el PP és necessari a Catalunya per a la governabilitat; en canvi CiU no ho és a l’Estat.
- Cayo Lara: el dogma de la imatge i la paraula personalitzades. Si a finals de setmana anava a La Zarzuela amb la camisa per fora dels pantalons; feia un lleig a Gaspar LLamazares excloient-lo de la nova direcció del grup parlamentari i es queixava de la seva exclusió de la Mesa del Congrés amb arguments que el #15m no entèn; intentarà consolidar i fidelitzar els votants de l’esquerra sociològica descontents amb el PSOE.
- Amaiur vol tornar a fer política en majúscules. El “agradecido de estar con usted” reial i la foto amb el Primer Ministre sortint a l’escó i somrient, son tota una declaració d’intencions i la materialització del canvi de mentalitat, que ha agafat a més d’un amb el pas canviat.
No s’entèn que el PP, amb els pitjors resultats electorals del #20n a Euskadi, jugui a fer-li la campanya a Amaiur.
La seva missió: dotar-se de múscul i recorregut per preparar les eleccions basques de 2013 i donar credibilitat al moment històric. Pressionar el Govern Rajoy amb el diàleg.
Tindran el focus mediàtic de manera permanent al seu albir. Marcaran l’agenda.
- Josu Erkoreka: El PNV ha perdut l’exclusivitat de la seva franquícia com a “Grupo Vasco”. El pacte PSE-PP deixa de ser el seu advesari. Ara es diu Amaiur, i amenaça frontalment la seva hegemonia. Es materialitzarà un acostament al PP.
Erkoreka haurà d’emprar a fons la seva brillant oratòria per què el seu grup no quedi exclòs de l’atenció mediàtica.
- Rosa Díez: serà la diputada vedette i la #belenesteban de la Carrera de San Jerónimo d’aquesta legislatura. L’aposta estratègica d’UPyD passa per seduïr i fer cants de sirena hooligans a la intereconomia sociològica votant del PP. El joc ja ha començat amb la sol·licitud d’il·legalització d’Amaiur. Fi de la famosa equidistància teòrica entre PSOE i PP.
- Alfred Bosch i Esquerra: saben que amb la majoria absolutíssima del PP tenen molt poc marge per sortir a la foto. Amb aquestes coordenades algú podria pensar que l’estil Joan Tardà pot ser la resposta a aquest enrocament. Però seria un missatge en fals i al passat.
Bosch té l’oportunitat de donar impuls i consolidar el nou lideratge i la nova manera de fer del tandem que fa amb Oriol Junqueras trencant amb el passat. Es tractar de fer creïble un procés d’apertura del partit i de la seva percepció de rigor, solvència i de partit com eina i ús social.
Enviat per @aleixcuberes.
